Escalada

Un any després de la super escalada al Dent d'Orlu el dissabte tornem a sortir. El Néstor i jo estem com si fossim dos adolescents, emocionats fins a les orelles. Ja us comentaré...

Per anar fent boca i per obrir el mes més muntanyenc (cal recordar que a partir del 16 tenim Festival de cinema de muntanya de Torelló) de l'any el dijous tenim conferencia dels germans Pou i Hervé Barmasse al Palau de la Música. Hi tornarem a ser el Néstor, el Josep i jo. Quina disfrutada!!!

Fins aviat... pit i amunt!!!

Energia

Ja està. Ja ha passat l’atapeït mes d’octubre (dos ponts, l’aniversari del Jan, el començament de les extraescolars,…) i encarem el final de l’any. I no us penseu, no ens quedem quiets, amb l’horitzó del Nadal traient el nas ara toca un mes ple de sortides, santa Eugenia, Torelló,… Vaja que quan sembla que pots agafar una mica d’aire i descansar una mica ja hi tornem a ser. I jo viatjant amunt i avall i els nens més moguts cada dia que passa. Es el que té anar-se fent grans.

I cada dia gaudint de les converses, de les seves sortides, de les idees i gestos,... L’Aleix podria tenir un bloc apart, es absolutament genial.

I els grans... conversa d’ahir:

-          (papà) vosaltres creieu que us renyem molt? (el moment de la dutxa va ser especialment mogudet!!!)

-          (els dos alhora) siiiiii

-          (papà) i la segona pregunta, creieu que us renyem amb raó?

-          (els dos alhora, somrient) si

I tots més tranquils i més alegres a sopar!!! I abans d’anar al llit sessió de superabraçades i petonets per a tothom (per agafar energia).

Que com us deia abans escasseja i es molt necessària per anar agafant forces pel súper calendari que encara tenim per davant.

La Mainada

Perquè us feu una idea entre els 3 de casa hem conegut 6 guarderies:

• Jan: El cau del conillet vermell + Mickey Mouse + El Pomer
• Queralt: El Pomer + La Mainada
• Aleix: Alba + Cavall Fort + La Mainada

Sense cap mena de dubte la guarderia en la que ens hem sentit més ben tractats, més ben acollits, més ben acompanyats, a on hem vist que els nens (Queralt + Aleix) eren més feliços, a on descobrien més coses, tenien més experiències, etc. es sense cap mena de dubte La Mainada.

Tenim tants bons records, tantes fotos, tants vídeos  tanta proximitat, tantes anectdotes. D'aquí han sortit l'Eva (la profe de la Queralt), la Marta (i l'esbart i els seus canguros) i l'Antonia i l'Anna i la resta de professores totes super professionals i encantadores.

Sempre quedarà en els nostres millors records i en els dels nens (tot i que segurament no ho recordaran del tot)

Karate o el valor de l'amistat

El Jan enguany fa Karate com a extraescolar. Son 2 tardes a la setmana, una hora cada dia. L'extraescolar la fa amb el Club de Karate de Sant Cugat, i les sessions es fan al poliesportiu de la Rambla del Celler.

I perquè Karate? Doncs com altres coses i situacions que vivim a casa, una mica per casualitat. El Jan no és dels que té una afició o una il·lusió molt clara. A ell li agrada estar a casa, amb l'Eugènia. Jugar a la wii, a la nintendo i ultimament al club penguin a l'ordinador.

Tot i això nosaltres pensem que ha de fer alguna cosa. A vegades per excés de protecció (no l'apuntem a futbol per si no acaba d'estar segur d'ell mateix) o perquè ell no vol alguna cosa (no li agrada el contacte, això descarta molts esports d'equip) o perquè no veiem que li motivi segons que (manualitats o música per dir un parell).

Doncs tenint en compte tot plegat a finals del curs passat vam anar a veure el Judo del CAR i ens va agradar a tots (inclús també a la Queralt!!!), tot pintava judo, fins que a principis d'aquest curs, tot xerrant amb la Judit i el Manel ens van comentar que l'Albert faria Karate.

Volien potenciar la concentració, el respecte, l'agilitat,... i ens van parlar molt bé del CKSC. I nosaltres vam fer un cop de cap, faria karate. En primer lloc perque del que es tracta (al nostre entendre) es que el Jan gaudeixi, s'ho passi bé, i compartir aquesta activitat amb el seu  millor amic es un primer pas per assolir tot això.

Ara ja portem un mes ben bo i estem encantats. Van contents, estan super simpàtics amb el karategi (el mono de karate), s'ho prenen amb serio, estan concentrats, fan bé els exercicis,... i fan créixer cada dia més la seva amistat, tenen un bon rotllo que es espectacular. Fa goig de veure.

A més a mi em permet compaginar amb la piscina i el gimnàs que esta al mateix edifici, però això en qualsevol cas es el de menys.

Esplai

Tornant de vacances i coincidint amb les setmanes de decisió en quant a extraescolars del Jan i la Queralt (per cert un encert en els dos casos – Karate el Jan i música la Queralt – ja en parlarem en un altre ocasió), l’Eugènia i jo li donàvem voltes a apuntar-los a algun esplai.

Valdrà la pena? Cal omplir més l’agenda d’activitats? Ens limitarà molt? Els hi farà il·lusió? Que fan els seus amics? A on els apuntem (a St. Cugat coneixem tres esplais diferents)?

La veritat es que entre que el final de l’estiu i el començament de l’escola es una època estressant, entre que ens va agafar amb la incorporació de l’Aleix a la Mainada (un altre post que hauré d’escriure per cert!!!), i entre que tots anem molt i molt atabalats i cansats, no vam tenir temps de decidir-nos per cap.

Fins que un dia. Sortint del poliesportiu de la Rbla. del Celler vam passar (aquell dia anava jo amb els tres per fer temps i per agafar idees a la zona esportiva per les extraescolars del Jan) per davant del Club Muntanyenc i vaig veure que era el darrer dia per apuntar-se a l’Esplai Sarau del Club. Quasi per inèrcia vam entrar els quatre i vam pujar al segon pis per informar-nos. Total, que les places estaven cobertes i quedaven els dos en llista d’espera. Doncs apunta’ls i si al final poden entrar ja ens ho plantejarem vaig dir.

Al cap d’una setmana ens van confirmar que la Queralt tenia lloc, i als dos dies que el Jan també. Cop de cap, xerrada ràpida aquell vespre i cap a dins. Que ho provin? Ho provem tots, a veure si no ens obliga, a veure si s’ho passen bé, etc.

Al cap d’uns dies vaig anar a les reunions informatives. Ai deu meu vaig pensar al veure 4 nois i noies jovenets (mot jovenets) davant d’uns pares (molt comprensius val a dir). Al final jo també he estat monitor i jo també he fet una reunió amb pares amb tot just 20 anys (si els tenia), que carai, el lloc es maco, la institució es xula, i els monitors semblen bons nanos, endavant.

Bé doncs el diumenge va arribar el dia de la primera trobada. Una matinal que li diuen.

Us poso en situació. 9 menys quart el Jan al sofà “jo no vull anar” i 9 i deu la Queralt plorant perquè no volia entrar. Al menys, les coses com sigui, els dos van fer el cor fort i tant el monitor del Jan (el Pablo) com la monitora de la Queralt (la Berta) els van acompanyar amb carinyo cap al grup.

El matí va transcórrer a casa amb tranquil·litat, tota la tranquil·litat que ens deixa l’Aleix, mentre fèiem canvi d’armaris, ordenàvem la casa (a la tarda van venir a fer cafè i jugar a la wii (un altre post pendent!!!) els Corral i els Turón). A la 13 i quart baixem cap al Club.

Resultat: Jan “papà, la veritat es que m’ho he passat bé”, rient, encantat, content, un èxit. I la Queralt “m’ho he passat molt bé”, mentre explicava a l’Eugènia tots els jocs que havien fet durant el matí. Un èxit total. Quina il·lusió. Per ells, per nosaltres, pel que suposarà si segueixen així en quant a grup, en quant  a aventures, en quant a colònies, en quant a experiències, en quant a temps pels papàs,...

Així que per celebrar-ho McDonald’s i 5 sobres a cadascú. Fantàstic!!!

Casa la Miki i l’Ori

La casa de la Miki i l’Ori es fantàstica. Segur que en podeu trobar de més grans, i de més luxoses, i inclús més ben situades (això ho dubto), però no en trobareu cap de més acollidora. Son la Miki i l’Ori el que fan casa seva el millor lloc per deixar-se caure. La generositat de la Miki amb els àpats (aquesta vegada va fer sopa per tota la comarca), la forma com ens mima a tots (començant per mi, el primer, amb la fideuà), la tranquil·litat i el temps que passa lleuger, suaument, com si es tractés d’un llibre, d’una pel·lícula, amb tota mena de detalls, de moments. Com diu el Xapa “jo el que vull es això, quedar-me aquí, gaudir perpètuament d’aquest entorn, moment i companyia”, potser no ho va dir exactament així, amb aquestes paraules però era més o menys això, no xapa?

Lascuarre

Lascuarre ve mereix unes quantes entrades al bloc.

Arribar a Lascuarre es sinònim de relax, de tranquil·litat, d’assaborir les petites coses, de llibertat,... com a mínim per nosaltres que hi anem de visita, que hi anem molt de tant en quan i que sobretot quan hi anem ens estem acollits a casa la Miki i l’Ori que ens cuiden com a reis.

El poble permet entrar i sortir sense pensar en cotxes, en trànsit, en... en el que penses a qualsevol ciutat. El millor de tot plegat es que a casa la Miki tampoc no cal sortir. Estar-se jugant pel jardí, per entre els ametllers i cirerers, entre els pomers i els ceps, llegint el diari al salonet de la terrassa o prenent alguna cosa a peu d’escala.

Es agradable sortir a donar un volt i pujar a la pista, entrar al cementiri, arribar-se fins la piscina, donar un passeig pels carrers fins a Casa Pauleta, observar la posta de sol des de la plaça de l’església i entrar al bar a fer una cerveseta, unes patates i xerrar amb la gent del poble.

L’Aleix aquest any estava entretingudíssim veient com els nens del poble “jugaven” amb el billar (no jugaven a billar sinó amb el billar!!!), i el Jan i la Queralt als dos ordinadors que han instal·lat al bar. El Jan ensenyant club Penguin al Xapa i la Queralt amb la Nàstia jugant a coses de princeses.

I si dona temps sortim a fer una volta pels voltants, ens arribem al riu, o a veure els porquets del Ramonet o a badar pels camps...

Us adjunto unes fotos per començar. Gaudiu-les!!!

Benasque 2012

Que m’emporto de Benasque enguany? Un grapat de coses.

Algunes que ja son un clàssic però que no per reiteratives cal oblidar:

·         Per començar l’habitació de l’hotel, aquest any em pogut gaudir de la dúplex. Es una habitació fantàstica, súper acollidora amb dos pisos comunicats per una llarga escala de fusta. Els nens han dormit a dalt, encantats i nosaltres i l’Aleix al pis de sota, ens ha faltat una tele al nostre nivell però en qualsevol cas tampoc l’haguéssim vist gaire ja que al vespre ràpidament hem tancat la llum per descansar.

·         El menjador segueix sent molt agradable i la taula (que ja sembla nostre, sempre ens seiem al mateix lloc) molt còmode. El menú esta molt bé i a més es molt abundant. Ídem per l’esmorzar.

·         Ha estat una llàstima que l’spa estigues tancat. Tenia ganes de passar una estona relaxant-me .

·         A Benasque també es una tradició donar una volta per Barrabés (quina pasada de material, de disseny, etc.) i també comença a ser obligat berenar en una cafeteria pastisseria del centre del poble. Es el típic lloc que a mitja tarda quan el sol ja baixa i comença a fer fred convida a entrar i prendre alguna pasta, una coca cola o un suís (com el del Carles).

·         I és obligat i mereix un capítol a part el final del cap de setmana a Lascuarre (en parlaré més endavant)

Cal destacar l’excursió que vam fer el dissabte a un salt d’aigua a peu de l’antic balneari. Va ser una excursió senzilla, d’una horeta aproximadament, en que a través d’un bosc preciós es remunta la vall per arribar a peu d’una cascada molt maca i molt generosa. Els nens van sortir disparats i no els vam veure en tota la pujada, a darrera ens vam quedar mami, Gerard, Patri, Xapa, Aleix i jo, va ser una disfrutada veure com l’Aleix va caminar tota l’estona, estava contentíssim cantant, buscant bolets, escoltant els ocells, mirant flors,... Quan vam arribar a peu de la cascada (et pots acostar en unes passarel·les)  l’Aleix va flipar, estava immòbil mirant l’aigua, escoltant el soroll, no el podia treure d’allà, es més el vaig haver d’agafar a coll enmig de plors dient que ell volia veure més la cascada, estava moníssim. La tornada va ser un pel més cansada, l’Aleix va dir que ja n’havia tingut prou de caminar així que vam fer un pilar de 2 i cap avall, al final vam arribar al cotxe el Jan, la Nàstia, la Queralt i nosaltres dos, els nens estaven contents, anaven xerrant, explicant-se coses seves,... molt divertit.

I com a activitat estrella. El que per mi ha estat més maco. El divendres enmig d’un dia de tardor, amb núvols trencats, un cel net, una temperatura cap avall,... vam pujar a dinar tots, si, tots, a la Renclusa. Quin regal veure la Queralt tirar la primera els 45 minuts de pujada. Que cansat però reconfortant carregar l’Aleix a les espatlles (mitja part el Gerard, mitja part Jo) perquè al arribar a dalt trobés uns gatets, uns burros i uns gossos i flipès en colors amb tot plegat. Que maco veure tota la família allà dalt a un lloc tan meravellós i dinar al refugi, amb dinar de refugi, sopa ben calenta, botifarres i cansalada amb puré de patates (estava boníssim), una amanida, poma i cafès. Que bé seguir amunt fins al llac de Paderna, tots menys els petits i l’Eugènia que es va quedar vigilant, i veure com el Jan i la Nàstia fan créixer encara més la seva complicitat. I poder arribar als cotxes i pensar quin dia tan ben aprofitat.

I un petit detall que també et fa dibuixar un somriure als llavis i sentir-te una mica millor... Com cada any intentem sortir just havent dinat els nens per aprofitar i que l’Aleix faci la migdiada la primera meitat del camí i així no es fa tant pesat. Enguany vam arribar a l’hotel a les 19 aproximadament, ens vam instal·lar i vam baixar al bar a esperar a tothom (que van arribar al voltant de les 22). Veure l’emoció i els crits d’alegria de l’Aleix quan va veure el cotxe de la Nana i la Martina i més tard el de la iaia i el babi Carlos no té preu. Estava tant content que no parava de donar petons, abraçades i córrer amunt i avall. Molt divertit tot plegat.

Petits Camaleons

Es difícil saber a vegades que opinen els nens d’alguna cosa. A mi em pot semblar que han gaudit d’algo o que els hi ha avorrit i desprès (al cap d’un temps, no cal atussigar!!!) quan els hi demanes resulta que ni allò havia estat tant bé i en canvi lo altre va ser una pasada.

A que ve això doncs fàcil. El dissabte vam assistir al festival de música (per petits i grans) Petits Camaleons. De forma molt resumida diríem que el festival es com un macro concert d’aquests d’estiu, amb grups de rock de veritat (dels que aniríem a veure els pares sense dubtar-ho) però adaptat en quan a temps, ubicació, soroll, etc. als nens.

Es a dir una experiència familiar per gaudir la música de moda (la que ens agrada a nosaltres al menys).

I quan dic de moda no es un per dir: Els Amics de les Arts, Lluís Gavaldà, Teràpia de Shock, Gerard Quintana, Txarango, La Pegatina, ... I tots aquest tocant durant una mitja hora els seus temes més coneguts. Vaja que pels grans ja es una disfrutada poder sentir-ho.

I ho van gaudir? em pregunto jo dos dies desprès

Home, el fet d’estar a primera fila (literal) poden recolzar-se a l’escenari mentre Els Amics de les Arts toquen Jean Luc, o quan Gerard Quintant toca Camins jo ho trobo una pasada.

Veure el súper bon rotllo que desprenen els Txarango en concert ha de ser positiu per nassos.

Tot això va directe a un petit calaix que deuen tenir els nens en el seu cervellet immaculat, un petit calaix de coses xules, coses que val la pena recordar, coses a les que volem tornar l’any que ve.

Però d’altra banda, si us he de ser sincer, es fa difícil conjugar el que els agrada als pares i el que agrada als nens, cada cosa al seu lloc, cada cosa al seu moment.

Els que tocaven eren molt bons, alguns boníssims, però jo he vist xalar més la Queralt i el Jan amb el Jordi Tonietti. Es un altre ambient, es una altre edat,... segurament, però el Tonietti sap perfectament per qui toca, sap quin mecanisme secret tenen els nostres fills que els fa ballar, cantar, riure,...

Repeteixo que suposo que va ser una superbona experiència però tinc aquest pero. Aquest dubte. A veure si en trec l’entrallat.

...

Es de nit. Els nens dormen fa una estona. A mig sopar aprofitant un moment de “tranquil·litat” els hi he demanat que els hi havia semblat el festival...

Béééééé!!!!! Ens ha encantat. A mi (el Jan) em va encantar Els Amics de les Arts i a mi (la Queralt) m’han agradat tots. I a mi (l’Aleix, que també s’expressa) també tots.

Quina il·lusió... Ha valgut la pena.

Barça - Madrid

Ahir a la nit vam anar al Barça. Bé a dir veritat vam anar al Barça – Madrid, que com diuen alguns “no es lo mismo”.

Vam anar el Marc i el Dani, el Jan i jo.

I com va anar? Doncs crec que fantàstic. Us explicaré perquè:

1. El Jan va cantar l’himne com el que més, fins i tot jo vaig sentir els seus BARÇA, BARÇA, BAAAARÇA. Ja sabeu que potser pel soroll o per la gentada, fins a dia d’avui el Jan observava més que participava. Això ahir va canviar.

2. A més va celebrar els gols a tope. Com ja sabeu els que m’heu sentit comentar el tema, el Jan no es molt efusiu, i una de les coses gracioses de quan havíem anat al Barça es que ell no exterioritzava els gols, ni cap incidència del camp. Pel que sembla ens anem fent grans i poc a poc anem trencant aquestes barreres. No cal insultar, ni ser un energumen, però que et surti de dins protestar una falta, o un penal o cridar GOOOOOL, es una bona senyal.

3. El fet d’anar amb el Dani, el seu cosí, (la vida no sé com anirà) però a dia d’avui ja es una experiència compartida, un “recordes quan vam anar junts de petits al camp amb el papà”. Son records, son una identitat i son un lligam familiar inborrable.

4. L’ambient ahir era de nassos. El camp ple fins a la bandera. Estelades per tot arreu. Ambient de luxe. I viure això es una experiència xula. No tothom la pot viure i si es té la oportunitat val la pena aprofitar-la.


5. Al minut 17 i 14 segons tothom va començar a cridar: “I – INDE – INDEPENDÈNCIA”, i poc a poc això també va arrelant. No cal explicar gaire. No cal fer proselitisme.

6. A més vam “gaudir” d’un aficionat a tres butaques de les nostres que no va parar de cridar, insultar, amenaçar, etc. al Madrid i a l’àrbitre tot el partit. Veure el Jan i el Dani com se’l miraven de reüll era divertidíssim (mentre el Marc i jo els anàvem dient que no n’havien de fer cas i aprendre gaire d’aquest noi). Al arribar a casa el Jan encara reia explicant-li a la mamà algunes animalades que havia sentit (i creieu-me son autentiques animalades).

Ja veieu una experiència molt  ben aprofitada.

Amb tot això al meu costat hi havia assentat un metge d’Aràbia Saudi, amb el que vam estar comentant tot el pre partit, partit i mitja part (en anglès) i que ho vivia tant que va haver de marxar 10 minuts abans d’acabar: “It is too much for me, I cannot see more, the referee is very bad”, el tiu estava atacat dels nervis!!!

Per acabar i per recordar un link al golàs de falta de Messi:

http://www.youtube.com/watch?v=AaKSNNcT-ow

10897, 24600, 25104, 24506, 24610

Que son aquests números us preguntareu. El que em coneixen de fa temps segurament ho saben i amb una mica d’ajuda segurament podríeu endevinar tots que:

-          10897 es el 10 agost del 97, el dia que l’Eugenia i jo vam començar a sortir

-          24600 es el 24 de juny del 00, el dia que ens vam casar

-          25104 es el 25 d’octubre del 04, el dia que va néixer el Jan

-          24506 es el 24 de maig del 06, en que va néixer la Queralt

-          I el 24610 es el 24 de juny del 10, (10 anys desprès del dia que ens vam casar) el día que va néixer l’Aleix

Però no només son unes dates, sinó que son els números de loteria de Nadal que compro des de fa anys (va començar amb el primer i vaig anar afegint la resta a mida que van anar esdevenint les efemèrides).

I com els compro us preguntareu. Doncs es fàcil I a la vegada difícil. Fàcil perquè a la web de loteries (www.loteriasyapuestas.es) hi ha una aplicació que et diu on es ven cada numero, et dona l’administració y el numero de contacte, i difícil perquè lo més normal es que es venguin per tot arreu (i poques vegades a Barcelona). Per lo que això obliga a trucar i demanar que te l’enviïn previ pagament per transferència, amb el risc de que et diguin que no ho fan (la menor de les vegades) o que el tenen tot venut (alguna vegada m’ha passat).

Anècdotes al respecte:

-          El Jan (25104) el venen en exclusiva a Azkoitia, amb qui ja tinc una relació anual (tenen les meves dades i saben que els trucaré cada any)

-          La Queralt (24506) el venen en exclusiva a Palència (amb el mateix procediment que el Jan però havent de recordar cada any les dades)

-          Un any un numero l’havien venut en exclusiva a una penya del Betis de Sant Feliu (en un bar cutre, cutre, cutre,… en participacions de 3€, per lo que en vaig haver de comprar unes quantes fins a sumar els 20€ d’un dècim)

-          L’any passat vaig trobar tots els números (excepte els dos primers) a Madrid, així que aprofitant un viatge dels meus, a la tarda havent acabat la feina, em vaig dedicar a recorrem Madrid en metro per aconseguir (prèvia trucada per reservar-los) tots els números

I en quan a sort…

Poqueta, el primer any pedrea pel 10897 (va ser un bon començament), algun altre any ha tocat pedrea o retorn x últim numero. De moment no hi ha hagut molta sort (de la grossa) però si ho calculem (i espero no haver errat el mètode):

-          Probabilitat de 5 números sobre 20 premis grans en 100.000 numero x sorteig en 50 anys, tinc un 5% de possibilitats que em toqui – cost 5.000eur (en 50 anys) – premi mig 42.000

-          A la loto 6/49, jugar 5 números al premi gran x 50 vegades et dona una probabilitat de 0,0000024% - cost 50 eur (en 50 anys) – premi mig >1M eur

I en qualsevol cas deixant de banda percentatges, cost de la compra, premi mig o altres càlculs, la il·lusió de poder-ho comprar, buscar, i que algun dia toqui… digueu-me il·lús però a mi em compensa.

Així que a veure si aquest any hi ha sort !!!

Ha nascut un nou Kilian...

Tot va començar al Puigpedrós a mitjans d'agost i va continuar a Pas de Gasolans... el cuc havia fet la seva feina però sens dubte descobrir Amitges i fer un cim com el Tuc de Ratera amb un vent impressionant (al TN vespre parlaven de ratxes de +100 km/h) ha estat definitiu.

Ja tenim un nou enamorat de la muntanya i dels seus paisatges, de la satisfacció d'arribar al refugi, treure's les botes (com apreten!!!) i calçar-se unes sabatilles (ronyoses, però que comodes que son!!!), enamorat de l'ambient del sopar, de la companyonia, del "magnífic" ambient del dormitori (això sens dubte es un repte). Un nou enamorat de llevar-se d'hora, de sortir a trenc d'alba amb el fred impactant a la cara i del "vinga som-hi", i de trobar el sol a mitja pujada, de sentir la seva escalfor com t'abraça, d'arribar al coll (que es quasi com fer cim) i de tirar amunt, amunt, i amunt, fins que no queda res més que mirar a l'horitzó i tirar avall.

Un enamorat més.

Benvingut Just!!!

Amitges

Més o menys per aquesta època acostumo a programar una excursió a la muntanya. En els darrers anys he tendit a visitar el Parc Nacional d'Aigüestortes. Aprofitant que a finals de setembre tanquen els refugis, que els dies son encara llargs i que hi ha sempre una parell de ponts, el que faig es acomiadar l'estiu amb una sortida.

Enguany, a mitjans d'agost, li vaig comentar al Jan els plans que tenia per finals de setembre i li vaig proposar de venir. "Aquesta ja es una sortida més seria" li vaig comentar i ell, després de rumiar-ho una estona va contestar afirmativament que em volia acompanyar.

Entre aquest moment i el dia de la sortida vam sumar a "l'expedició" a un veterà, el Carlos, i un novell (emocionat amb el projecte), el Just.

La sortida al final incloïa sortir dissabte de Sant Cugat, pujar a dormir a Amitges i l'endemà pujar fins al port de Saboredo i els que es trobessin amb ganes i energia intentar pujar al Tuc de Ratera. Era una sortida exigent pel Jan, 1:30 el primer dia, 1:30 la primera part del segon dia, el cim 1:30 entre pujar i baixar, i 1:30 més de baixada. No està mal.

El resultat...

La família esportista

Disney va ser, a part d’una fantàstic viatge per tota la família, un punt d’inflexió a nivell plantejament esportiu a casa. L’Eugènia ha decidit sortir de l’armari i demostrar al món que es una “runner” en potència. Vaja que desprès de sentir per totes bandes que això de córrer (es avorrit) però ajuda a posar-se en forma, i desprès de quedar amb l’Irene que sortirien juntes (millor junts que sols en aquest cas, cal una motivació externa), el mateix dimecres va passar pel Decathlon i va equipar-se per sortir a córrer.

Primer pas assolit!!! Ara cal fer el següent i més complicat, sortir!!!

Doncs res de complicat al contrari, resulta que la motivació l’ha trobat a casa mateix... quina us preguntareu?... El Jan!!!

Al veure lo que havia fet la mamà el Jan ens diu que ell també vol una equipació per sortir a córrer (bambes, samarreta, etc.). Li vam comentar que de moment podia acompanyar l’Eugènia amb la roba de educació física del cole i aquell mateix capvespre els dos es van animar i van sortir a córrer.

17 minuts!!! No està mal no? Sense parar, pel barri,... i van tornar suats, i força cansats. Després una dutxa (el millor de sortir sens dubte es la dutxa de desprès) i a sopar que no ha estat res.

I no us penseu que ha quedat en una única sortida. Aquest dimarts hi han tornat.

Força ànims als dos i endavant!!!

Extraescolars

Vaya cacau!!!

Entre que el Jan no té molt clar que vol fer, la Queralt que ho faria tot, entre la logística d’entregar i recollir, entre el cost (que estem en crisi!!!), entre que ajudarà més a un i a l’altre, que li donarà més eines, que el farà créixer més, que pot ajudar a la socialització, entre judos, karates, atletismes, manualitats, músiques, o esport d’equip, o ja que hi som i no diu res que faci anglès que almenys alguna cosa quedarà o ping pong o, o, o, …. I que fa l’Albert i les Bertas o les Laies, o truca a l’Irene i pregunta, espera que truco a la Gema, m’ha dit la Cris,…

Frena, frena!!!

Al final (de moment): Queralt música (quina sort que ha quedat una plaça lliure i ha pogut entrar), i el Jan karate (amb l’Albert que sempre es un plan pels dos i s’ho passen pipa).

Dos dies cadascun i en funció de com ho veiem farem canvis o afegirem alguna cosa (si la crisi ens ho permet).

Mentrestant els pares amunt i avall i quan tothom descansa fer una mica d’esport (que ens estem rovellant!!!)

Euro Disney (2)

Recomanacions varies:

1) Dins de lo possible, i si el pressupost ho permet, dormir dins del parc en un dels hotels de Disney. El mes proper (està dins mateix del recinte) el Disneyland hotel, el segon el New York, i ja a continuació el Sequoia i el New Port, a 10 minuts de l'entrada, vaja molt a prop els 3.

2) Al arribar, depenent de la oferta que cadascú tingui (en el nostre cas PC), et fan escollir i reservar hora i lloc per esmorzar i sopar. Si es pot fer ambdues coses dins del parc. Els esmorzars deixen molt que desitjar però en qualsevol cas al fer-ho dins ja estas a primera hora a peu d'atraccions. En el cas del sopar es per evitar-se haver de sortir (15min) i tornar (15min +) amb el risc de desercions a la tornada.

3) L'espectacle de la nit de celebració dels 20 anys val molt la pena. Són 20 minuts de música, colors, llums, focs artificials, imatges, aigua,... son 20 minuts de relax i de gaudir.

4) Els caps de setmana esta a petar. Si es dorm dins del parc els hostes poden entrar 2 hores abans al parc, cal aprofitar per si es vol pujar a alguna atracció que després sabem tindrà cues importants.

5) Utilitzar el Fast Pass. De nou si es dorm dins del parc els hostes tenen una opció molt còmode per estalviar-se llargues cues. Pots "reservar" entrada en una finestra de temps. Això et permet anar fent altres coses i quan t'arriba l'hora passar per devant dels que estan fent la cua de visitants externs. Val la pena, en alguns casos les cues son de 60, 75 o 90 minuts.

6) Si es vol veure personatges n'hi ha una mica per tot arreu, esta marcat en el planell a on els pots trobar i inclús hi ha un parell d'atraccions que serveixen per fer-te fotos amb el Mickey i les princeses, per desgràcia en aquestes no hi ha fast pass i les cues son enormes. Una de les formes per veure alguns personatges (no tots) es sopar al Mickey Cafe, un restaurant al Disney Village, on durant tot el sopar t'acompanyen uns 4 o 5 personatges (en el nostre cas: Mickey, Tigger, Pluto, Conejo i Burrico de Winnie the Poo)

7) Es pot entrar menjar al parc, no revisen res, de totes formes també es veritat que el menjar dels buffets d'esmorzar deixa molt que desitjar i es de baixa qualitat (tota la restauració es en general deficient).

8) Hi ha un bus llançadora des dels hotels al parc cada 15 minuts, la veritat es que el troç que t'estalvies (almenys des dels 3 hotels que he comentat, el hotel disneyland està dins) es mínim in no paga la pena.

9) Si es pot agafar algún dia entre setmana. El volum de gent baixa espectacularment i les cues es redueixen dràsticament.

10) Hi ha botigues per tot arreu. Les mes grans al Disney Village. Un espai de restauració i botigues previ al parc, per el que es passa caminant de camí dels hotels.

11) Si un busca emocions fortes amb Port Aventura ja queda servit, a Disney hi ha atraccions divertides (Aerosmith, Nemo, Space Mountain, Big thunder mountain, Indiana Jones,...) pero el que fa la diferencia son les atraccions Disney, les que no trobes enlloc més (a part de l'ambientació i decoració general). Cal veure (si les edats no son molt grans): Peter pan, Pinocho, Blancaneus, El castell, It's a small world,...

12) En qualsevol cas atenció, Nemo sembla una atracció de nens i té tela (mareja un ou), Aerosmith i Space Mountain no deceben, l'arrencada de les dos (Aerosmith per mi una mica més) son brutals, i la Big thunder mountain es una muntanya russa sensacional, gens béstia pero divertida amb pujades i baixades constants.

Bé segueixo pensant i explicant més tard.

Euro Disney (1)

Fer una entrada parlant del viatge a Disney es complicat, hi ha tants comentaris, tantes anècdotes, tantes histories, que en poden sortir varis posts.

En qualsevol cas comencem de forma senzilla amb la collita d’aquesta visita. És a dir, les atraccions i espectacles que hem visitat i a les que hem pujat.

Podríem dir que hi ha tres grups:

•           El primer seria el de les atraccions Disney relacionades amb el que tots relacionem amb l’imaginari Disney: les atraccions de Peter Pan, de Pinocho, de la Blancaneus, el laberint de l’Alicia, el carrusel de la Mary Poppins, l’atracció de “it’s a small world” o les atraccions de Cars o de Dumbo. Aquestes son atraccions pensades per a nens i nenes “petites” i et traslladen a les pelis, a una ambientació infantil, etc. A aquestes hem pujat tots i a totes, i son, a la meva manera de veure-ho, el punt diferencial del parc.
•           El segon seria el dels espectacles: “Meet Mickey”, la casa de les princeses, els espectacles dels Disney Studios,…  Aquests no els hem fet tots, sobretot perquè a Disney studios, que es on es fan més, hi vam anar un dia i no ho vam prioritzar. Els que vam fer van estar força bé, sobretot el tema Mickey i Princeses per la Queralt que ho va gaudir a tope.
•           El tercer grup d’atraccions son les “muntanyes russes”, per anomenar-les d’alguna manera: Space Mountain, La mina, Pirates del Caribe, Els paracaigudes, el cotxe de cars, Nemo o La guitarra (alguns son els noms que li hem posat nosaltres). Aquí ens hem superat, el Jan ha pujat a tot el que podia (per alçada) pujar, en algunes ocasions ha costat però quan s’ha decidit i superat a ell mateix, no només ha pujat sinó que ha repetit. I la Queralt, doncs una crack, desprès de pujar al Nemo (que mareja un ou!!!) i sortir-ne contenta, va seguir amb la Mina (per mi la millor atracció!!!) i ha acabat a la Guitarra d’Aerosmith, i qui hagi pujat a aquesta última sap que es una canya. Vaja uns supercracks de l’atreviment i l’adrenalina.

  

Al final de qualsevol forma encara hi ha preferències: pel Jan la millor la Guitarra, per la Queralt “it’s a small world”. Per l'Eugènia la màgia i per mi veure'ls a tots contents i radiants de felicitat!!!

        

Tornem a Bensaque

Hola som la Queralt i el papà. D'aquí a uns dies tornarem a anar a Benasque. Des de fa ja 5 anys els avis ens conviden a passar un cap de setmana a l'Hospital de Benasque. Es un hotel xulísim perquè esta tot decorat amb figures d'animals de fusta, també perquè algunes vegades que hem anat ens ha nevat i ens ha fet fred, com si arribés l'hivern. Es molt xulo perquè anem amb les cosines (la Nàstia i la Martina) i amb els tiets.  I despres de dinar o sopar ens donen un xupa xup o un juguet petit. L'any passat van fer una habitació de juguets i també es poden agafar pel·lícules de video per veure a la habitació. L'hotel també té un petit spa que per relaxar-se va la mar de bé. Just al costat de l'hotel i ha un parc de columpios i casetes de fusta a on juguem cada any. Cada any fem excursions pel voltant ben abrigats per no passar fred. També una cosa que m'agrada molt es que l'esmorzar es buffet lliure.
Us adjunto unes fotos perquè pugueu veure lo xulo que es l'hotel.
Fins aviat,
Queralt + Papà

4 dies a Cambrils

Hola soc la Queralt. A mi em va encantar l'hotel de Cambrils perquè hi havia bufet lliure d'esmorzar i de sopar (a dinar anàvem al costat de la piscina), hi havia moltes piscines, teniem la platja al costat, i la nostra habitació estava al costat de la dels papàs separada per una porta, i perquè estàvem amb els cosins. Una de les piscines tenia un tobogan, i l'altre tenia moltes coses: bombolles, dutxes,... I un dia d'aquells vam fer petards al costat de la platja. Estava amb els cosins i per aixo m'ho vaig passar tant bé, perquè si hagués estat sola el papa hagués estat amb l'Aleix i la mama hagués fet una altra cosa i m'hagués avorrit més. I la mamà em va comprar una polsera.

Us poso unes fotos de l'hotel perquè el podeu veure:

Anem a Andorra

Hola sóc el Jan. Aquest estiu hem anat a Andorra i hem baixat amb el tobotronc. Hi havia una cua enorme. Quan estas a dalt de tot abans es podia baixar del trineu, ara ja no. La baixada es molt divertida i la mami i el papi corrien igual de ràpid, però amb la mami ens vam parar perquè hi havia una senyora que anava molt a poc a poc (lentorra). Vam fer també patinatge amb rodes (4 rodes), i ho vam fer molt bé la Queralt i jo. Despres vam anar també als llits elàstics i la Queralt va fer la voltereta enrera i es va fer molt mal. Baixant de Naturlandia vam anar cap a Andorra la Vella i vam anar a dinar al McDonald's, vam menjar tot el que calia. El papi, la Queralt i jo vam anar a una botiga d'esports, la mami se'n va anar a fer recados ella sola. A la botiga d'esports hi havia molts esports: muntanya, bambes de tot tipus, monopatí, etc. etc. etc. Despres de trobar-nos a la mami ja sortim d'Andorra.

Em va agradar moltíssim aquest dia.

Us poso un video del tobotronc

http://www.youtube.com/watch?v=nyZy4A2sxBs

Capbussades estiuenques

Banyar-se es una de les activitats xules de l’estiu.  Refresca, relaxa, posa de bon humor, et posa en forma,... vaja que es de les coses que jo i els de casa estem esperant quan s’acosta l’estiu (en aquell ja llunyà mes de maig). Doncs bé aquest any ens hem banyat a més llocs i més diferents que  mai, us llisto:

-          A la piscina de St. Cugat

-          A la piscina d’Osseja

-          A la piscina dels casals d’estiu

-          A dos piscines a Ribera de Cardós

-          Al riu: al Segre, al Carol, al noguera pallaresa,...

-          A la bassa del refugi Cuberes

-          A Eivissa

-          A Formentera, en barca i a la platja

-          Al pantà de Canelles

-          L’Aleix a les piscines de plàstic que li han posat per davant

-          Al llac de Matamala

Guai no?

Doncs encara queden alguns dies per seguir sumant llocs, experiències i records fantàstics associats al fet de banyar-se.

Eivissa 2012

Que em quedo  de l’Eivissa d’enguany? La foto del Jan i la Queralt saltant des de la proa (?) a dins d’un mar turquesa amb el Tiburón al fons. La felicitat dels dos, un mar, el de Formentera, meravellós (a l’Eugènia i a l’Aleix també els va encantar), i una descoberta sensacional, el del chiringuito ideal, a peu de platja, sobre la sorra, veient el mar, els vaixells, i la posta de sol enfront, acompanyats com sempre d’uns grans amfitrions. Una disfrutada!!!

Reconec que també em quedarà per sempre dormir 4 nits de costat (en lliteres separades) amb la Marlen i viure els somnis de la Cris (pobreta ho passava malament).

Es Agost

Es Agost. Son dies de vacances. De relax i de… quadrar agendes, d’activitats a tope, de buscar un forat a veure quan ens veiem, de sembla mentida però estic “petat”. Però no ens enganyem son aquests els millors dies, en el nostre cas, barca i platja a Eivissa, corrents cap a Cerdanya, al riu, a la granja i a muntar a cavall amb l’Anna i família, berenar a la Tour de Carol amb els Pujol, a veure animals a les angles, banyar-nos a Matamala i fer tirolines amb els Turón i amics, a banyar-nos a Err i fer una mica de festa major amb els bessons (Joan i Susana, vosaltres sempre sereu els bessons) i tornem-hi al riu amb el Just i l’avi,... això es un no parar, i encara queden el Sergi, d’excursió amb el Just i tota la família, la Marga i la gent de les Ecoles, passar (si podem) per Saldes a veure el Mark i la Monica, ja que hi som que la Queralt pugui trobar-se amb la Berta, el Jan amb el Luca i el Martí, i trobar-nos amb els cosins i cosines i avis i avies... per sort l’Aleix encara no té la necessitat de trobar-se amb ningú, i anant a casa l’avia Carlos (si, si, l’avia es avia Carlos) i a veure la Marta en té prou.

I de repent dins d’aquest esgotament i no parar, pel Jan li ha agradat tot, per la Queralt baixar pel tobogan d’Err ha estat xulíssim, per l’Albert lo millor de les vacances han estat les tirolines (llàstima que no son gratis Albert que sinó ens hi passàvem allí dos setmanes seguides t’ho asseguro!!!), i per mi que voleu que us digui, dinar amb el Joan i la Susana, descansar una estona al jardí amb la Gemma i l’Oscar xerrant sobre els seus canvis l’any vinent, fer una cervesa mentre el Luca i el Jan pugen escales amunt amb el Pablo, que la Nàstia toqui una truita amb les mans, dinar a la vora del llac amb el Manel i la Judith, o parlar de les diferencies entre Suècia i... la resta del mon mundial (quin fred que fa a Suècia eh Anna, i que d’hora que se’n va el sol a dormir!!!!) mentre visitem la granja de l'Isabel i el Francesc, per mi tot això es meravellós. Tot i que... estic esgotat i encara no estem ni a 15 d’agost.

La nostra cançó

“Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle de cinema francès a la fresca”, així es com comença la cançó “Jean Luc” dels Amics de les Arts, i perquè parlo d’aquesta cançó (podria fer-ho igualment d’”El mar” o “En que el Bernat se’t troba” les dos de Manel) doncs perquè es la primera cançó que compartim el Jan, la Queralt i els papàs. I la compartim gaudint-la al mateix nivell. Fins ara al cotxe sonaven CD’s de música infantil, el Jordi Tonietti (boníssim, i no ho dic pas en broma), els Ara va de Bo, discs de contes, el CD del musical de Jerónimo Stilton (també excel·lent), de tant en quan podia sonar música dels pares, ja sigui via radio o CD (en aquest cas més de l’Eugenia que es qui té més afició per la música). I ara tenim la sort de poder posar un disc i cantar-lo (o tararejar-lo o simplement seguir-lo amb boca closa) tots junts. Es un petit gest, es un petit detall, però que denota al cap i a la fi que els nens es fan grans, que tenim gustos comuns i que tenim un nou fil que ens uneix i que va teixint una malla que ha de ser al cap i a la fi indestructible.

http://www.youtube.com/watch?v=sk30aTIgHl8

Vols low cost

No dec ser l’únic que quan viatge amb avió (low cost: vueling, ryanair, easyjet,...) té la sensació de ser sardina dintre d’una immensa llauna de 200 persones. En el meu cas haig de reconèixer que l’alçada em juga una mala pasada. L’espai que em queda per les cames és ridícul i això em fa estar en una posició molt incòmode tot el trajecte, fins al punt que no em permet descansar (tot i que un vol no tingui com a objectiu el descans!!!). Entenc que les companyies Aéreas hagin de rentabilitzar els avions, i que segurament una fila més de seients ajuda, però no estaria malament buscar solucions a aquest problema: reserva de seients en files més amples per a certes alçades, disseny ergonòmic dels seients per poder encabir millor els genolls i cames, no permetre trolleys que semblen (i son) maletes a la cabina (jo particularment no permetria cap tipus de maleta, només carteres de mà i bolsos) cosa que permetria un embarcament més ràpid i per tant un “turnaround” també més ràpid i més aprofitament dels avions (milles per seient, vegeu el vídeo 25minut turnaround de Southwest airlines, la clau del seu èxit com a low cost a Estats Units). Bé segurament deu haver més idees i més bones per incrementar rendibilitat dels avions però si us plau que no ho facin a costa de la comoditat dels passatgers, que al cap i a la fi som els clients.

Copet… Capat… Cipet

Encara que sembli que aquestes tres paraules no tenen sentit, en tenen i molt a casa nostra i es que desde fa uns mesos l’Aleix comença a comunicar-se. Poc a poc afegeix paraules al seu vocabulari. Repeteix sense parar l’última paraula de la frase que li puguis dir. A vegades no diu res però ho entén tot. El Jan es el Na, la Queralt es la Calalt (fa ben poques setmanes era la Ca). L’Azucena es la Nena. Les avies (i els avis, aquí no fa distinció) son la Aia. Cada vegada més sons, més associacions, més riures (amb cada nova paraula ens meravellem i riem tots una mica). Amb tot això el Jan i la Queralt no paren de posar-lo a proba. Aleix digues taula, i cadira, i inflable, ara digues casteller, ara diables,... arriba un moment que fins i tot els hem de parar (vinga nois que li poseu el cap com un timbal – no sé si a l’Aleix o a nosaltres). Avui inclús per telèfon ha semblat que tenia una conversa mínimament lògica i seguida amb ell. Es tota una novetat i una gran alegria veure com va creixent i es va enriquint (i ens enriqueix a nosaltres). I que signifiquen les tres paraules del títol direu... doncs: helicòpter, tomàquet i ... porquet.

De càmping... de Bungalow

Em anat de cap de setmana a un càmping. Amb Bungalow. Em anat de cap de setmana amb amics. Amics del cole, amics de la Queralt, del Jan, amics dels pares. I ens ho hem passat de nassos (tot i que jo estigués malalt i per l’arrastre).

Els nens s’ho han passat de pel·lícula, el Jan s’ha passat dos dies jugant a futbol, corrent amunt i avall. La Queralt entre columpios, recollir flors (i vendre-les més tard), pintar. Tots ara cap a la caravana del Roger ara cap als Bungalows. Ha estat un no parar. I mira que no hem tingut massa bon temps precisament. El primer dia ha estat mig plovent i fent una mica de fred.

Es una experiència que haurem de repetir de nou. La sensació de veure que ells s’ho passen de conya, i que nosaltres “descansem”, entre cometes tenint en compte que ens queda encara per entretenir (tot i que ho fa bastant ell tot sol) Aleix el destructor.

I no m’allargo però tot això visitant la cooperativa la Fageda, fent una excursió fins al volcà Cruscat, visitant el poble de Santa Pau, passejant amb ponis,... vaja que no hem parat.

Un gran cap de setmana amb bons amics!!!

Marxa infantil

El 65!!!

Si senyors i senyores el Jan i l’Esteve (un amic de classe) han quedat el 65 de 1.300 parelles a la marxa infantil de Sant Cugat i... els hi donen una medalla.

Això es sensacional. Quina il·lusió.

La veritat es que quan vam comentar la possibilitat d’apuntar-s’hi el Jan va dir que si i al comentar-li que havia de buscar una parella enseguida va comentar d’anar-hi amb l’Esteve.

L’any passat no es va voler apuntar, no ho veia clar, no tenia ningú amb qui fer la sortida. Aquest any amb un any més i molts més amics enseguida ho va veure factible.

Molts nens de la classe ja s’havien apuntat i tenien grup així que amb l’Esteve falta gent.

La Marxa es una “competició” rara ja que les normes son molt poc concretes, els temps entre punts, com es descompten punts, quin ritme s’ha de portar,... si pels adults seria difícil imagineu-vos pels nens. Però es que l’objectiu no era competir, era sortir amb un amic i 1.299 parelles més a caminar, trobar-nos tots per dinar a Sant Medir i poder passar una bona estona per Collserola, els temps, la classificació, etc. era el de menys, molt més important els detalls i premis que donaven a l’arribada, us ho puc assegurar.

Al final la Marxa va complir amb escreix tots els objectius, la caminada fantàstica, el dinar amb tots els de la classe (pares i nens) molt divertida, la complicitat de les parelles impagable, i per postres a la tornada va caure tal tempesta que tots els nens arribaven molls de dalt a baix, una aventura complerta.

I finalment va i queden els 65... quina il·lusió.

Bona experiència, bon gust de boca, autoestima per tots (nens i pares), i a esperar la propera.

Intocable

Fa uns dies l’Eugenia em va dir que anava al cine amb la Judith, anaven a veure INTOCABLE, la aclamada pel·lícula francesa que explica la relació entre dos personatges, un Home de negocis, ric i ple d’èxit que ha quedat tretraplejic i el seu cuidador, un negre dels suburbis de Paris sense formació.

Ja feia dies que quan parava en alguna llibreria d’Atocha o de l’aeroport veia el llibre escrit pel seu protagonista PHILLIPE POZZO DI BORGO, i tenia el pensament dual de voler llegir-lo (si es tant bo!!!) i d’evitar-lo (no serà més que una moda!!!).

Finalment un divendres d’aquests esgotadors quan els nens ja dormien l’Eugenia em diu que li agradaria veure Hermano Mayor, jo la veritat es que no tenia ganes de veure violència i drames socials així que per trencar la rutina vaig agafar el cotxe i vaig tirar cap al cine.

I allí, que veure, el dilema, doncs INTOCABLE, perquè no?

Van ser dues hores entretingudíssimes, de diàlegs fantàstics, de petits detalls (l’escena de l’opera es delirant, la del parapent – no hace falta fumar para volar!!! – fantàstica,...). Dues hores de missatge positiu, de superació, d’humanitat.

Va ser sortir del cine i pensar – ara si que m’agradaria llegir el llibre – volia entendre com habia sorgit tot plegat.

Així que per Sant Jordi ja tenia una idea, que al final van ser dues, INTOCABLE per mi, i M’HAS CANVIAT LA VIDA, el llibre de l’ABDEL, el cuidador original, per l’Eugenia.

La lectura dels dos llibres, fàcil i ràpida, et descobreix el costat més dur i trist de la historia, la cruesa i patiment del PHILLIPE (ell té l’accident amb la seva dona amb un càncer molt desenvolupat i ja en temps de descompte). No només ha d’aguantar la seva incapacitat sinó que a més ha de suportar la càrrega de veure la seva dona que s’apaga i ell sense poder aportar el que voldria. El primer llibre es doncs un homenatge a la BEATRICE.

El llibre de l’ABDEL es la seva historia, fora de tots els límits (almenys els que m’he mogut jo tota la vida), es una historia de supervivència, de tirar endavant, sense horitzons, una vida que canvia en el moment que es troba en el seu camí (de manera totalment involuntària) el POZZO DI BORGO.

Son al cap i a la fi, dos llibres complementaris de la pel·lícula, dos llibres que t’ajuden a contextualitzar la peli a entendre millor els personatges i la seva història.

Conclusió val la pena la visió i la lectura de peli i llibres. Us ho recomano.