La nostra cançó

“Ens vam retrobar una nit d’estiu en un cicle de cinema francès a la fresca”, així es com comença la cançó “Jean Luc” dels Amics de les Arts, i perquè parlo d’aquesta cançó (podria fer-ho igualment d’”El mar” o “En que el Bernat se’t troba” les dos de Manel) doncs perquè es la primera cançó que compartim el Jan, la Queralt i els papàs. I la compartim gaudint-la al mateix nivell. Fins ara al cotxe sonaven CD’s de música infantil, el Jordi Tonietti (boníssim, i no ho dic pas en broma), els Ara va de Bo, discs de contes, el CD del musical de Jerónimo Stilton (també excel·lent), de tant en quan podia sonar música dels pares, ja sigui via radio o CD (en aquest cas més de l’Eugenia que es qui té més afició per la música). I ara tenim la sort de poder posar un disc i cantar-lo (o tararejar-lo o simplement seguir-lo amb boca closa) tots junts. Es un petit gest, es un petit detall, però que denota al cap i a la fi que els nens es fan grans, que tenim gustos comuns i que tenim un nou fil que ens uneix i que va teixint una malla que ha de ser al cap i a la fi indestructible.

http://www.youtube.com/watch?v=sk30aTIgHl8

Vols low cost

No dec ser l’únic que quan viatge amb avió (low cost: vueling, ryanair, easyjet,...) té la sensació de ser sardina dintre d’una immensa llauna de 200 persones. En el meu cas haig de reconèixer que l’alçada em juga una mala pasada. L’espai que em queda per les cames és ridícul i això em fa estar en una posició molt incòmode tot el trajecte, fins al punt que no em permet descansar (tot i que un vol no tingui com a objectiu el descans!!!). Entenc que les companyies Aéreas hagin de rentabilitzar els avions, i que segurament una fila més de seients ajuda, però no estaria malament buscar solucions a aquest problema: reserva de seients en files més amples per a certes alçades, disseny ergonòmic dels seients per poder encabir millor els genolls i cames, no permetre trolleys que semblen (i son) maletes a la cabina (jo particularment no permetria cap tipus de maleta, només carteres de mà i bolsos) cosa que permetria un embarcament més ràpid i per tant un “turnaround” també més ràpid i més aprofitament dels avions (milles per seient, vegeu el vídeo 25minut turnaround de Southwest airlines, la clau del seu èxit com a low cost a Estats Units). Bé segurament deu haver més idees i més bones per incrementar rendibilitat dels avions però si us plau que no ho facin a costa de la comoditat dels passatgers, que al cap i a la fi som els clients.

Copet… Capat… Cipet

Encara que sembli que aquestes tres paraules no tenen sentit, en tenen i molt a casa nostra i es que desde fa uns mesos l’Aleix comença a comunicar-se. Poc a poc afegeix paraules al seu vocabulari. Repeteix sense parar l’última paraula de la frase que li puguis dir. A vegades no diu res però ho entén tot. El Jan es el Na, la Queralt es la Calalt (fa ben poques setmanes era la Ca). L’Azucena es la Nena. Les avies (i els avis, aquí no fa distinció) son la Aia. Cada vegada més sons, més associacions, més riures (amb cada nova paraula ens meravellem i riem tots una mica). Amb tot això el Jan i la Queralt no paren de posar-lo a proba. Aleix digues taula, i cadira, i inflable, ara digues casteller, ara diables,... arriba un moment que fins i tot els hem de parar (vinga nois que li poseu el cap com un timbal – no sé si a l’Aleix o a nosaltres). Avui inclús per telèfon ha semblat que tenia una conversa mínimament lògica i seguida amb ell. Es tota una novetat i una gran alegria veure com va creixent i es va enriquint (i ens enriqueix a nosaltres). I que signifiquen les tres paraules del títol direu... doncs: helicòpter, tomàquet i ... porquet.

De càmping... de Bungalow

Em anat de cap de setmana a un càmping. Amb Bungalow. Em anat de cap de setmana amb amics. Amics del cole, amics de la Queralt, del Jan, amics dels pares. I ens ho hem passat de nassos (tot i que jo estigués malalt i per l’arrastre).

Els nens s’ho han passat de pel·lícula, el Jan s’ha passat dos dies jugant a futbol, corrent amunt i avall. La Queralt entre columpios, recollir flors (i vendre-les més tard), pintar. Tots ara cap a la caravana del Roger ara cap als Bungalows. Ha estat un no parar. I mira que no hem tingut massa bon temps precisament. El primer dia ha estat mig plovent i fent una mica de fred.

Es una experiència que haurem de repetir de nou. La sensació de veure que ells s’ho passen de conya, i que nosaltres “descansem”, entre cometes tenint en compte que ens queda encara per entretenir (tot i que ho fa bastant ell tot sol) Aleix el destructor.

I no m’allargo però tot això visitant la cooperativa la Fageda, fent una excursió fins al volcà Cruscat, visitant el poble de Santa Pau, passejant amb ponis,... vaja que no hem parat.

Un gran cap de setmana amb bons amics!!!

Marxa infantil

El 65!!!

Si senyors i senyores el Jan i l’Esteve (un amic de classe) han quedat el 65 de 1.300 parelles a la marxa infantil de Sant Cugat i... els hi donen una medalla.

Això es sensacional. Quina il·lusió.

La veritat es que quan vam comentar la possibilitat d’apuntar-s’hi el Jan va dir que si i al comentar-li que havia de buscar una parella enseguida va comentar d’anar-hi amb l’Esteve.

L’any passat no es va voler apuntar, no ho veia clar, no tenia ningú amb qui fer la sortida. Aquest any amb un any més i molts més amics enseguida ho va veure factible.

Molts nens de la classe ja s’havien apuntat i tenien grup així que amb l’Esteve falta gent.

La Marxa es una “competició” rara ja que les normes son molt poc concretes, els temps entre punts, com es descompten punts, quin ritme s’ha de portar,... si pels adults seria difícil imagineu-vos pels nens. Però es que l’objectiu no era competir, era sortir amb un amic i 1.299 parelles més a caminar, trobar-nos tots per dinar a Sant Medir i poder passar una bona estona per Collserola, els temps, la classificació, etc. era el de menys, molt més important els detalls i premis que donaven a l’arribada, us ho puc assegurar.

Al final la Marxa va complir amb escreix tots els objectius, la caminada fantàstica, el dinar amb tots els de la classe (pares i nens) molt divertida, la complicitat de les parelles impagable, i per postres a la tornada va caure tal tempesta que tots els nens arribaven molls de dalt a baix, una aventura complerta.

I finalment va i queden els 65... quina il·lusió.

Bona experiència, bon gust de boca, autoestima per tots (nens i pares), i a esperar la propera.

Intocable

Fa uns dies l’Eugenia em va dir que anava al cine amb la Judith, anaven a veure INTOCABLE, la aclamada pel·lícula francesa que explica la relació entre dos personatges, un Home de negocis, ric i ple d’èxit que ha quedat tretraplejic i el seu cuidador, un negre dels suburbis de Paris sense formació.

Ja feia dies que quan parava en alguna llibreria d’Atocha o de l’aeroport veia el llibre escrit pel seu protagonista PHILLIPE POZZO DI BORGO, i tenia el pensament dual de voler llegir-lo (si es tant bo!!!) i d’evitar-lo (no serà més que una moda!!!).

Finalment un divendres d’aquests esgotadors quan els nens ja dormien l’Eugenia em diu que li agradaria veure Hermano Mayor, jo la veritat es que no tenia ganes de veure violència i drames socials així que per trencar la rutina vaig agafar el cotxe i vaig tirar cap al cine.

I allí, que veure, el dilema, doncs INTOCABLE, perquè no?

Van ser dues hores entretingudíssimes, de diàlegs fantàstics, de petits detalls (l’escena de l’opera es delirant, la del parapent – no hace falta fumar para volar!!! – fantàstica,...). Dues hores de missatge positiu, de superació, d’humanitat.

Va ser sortir del cine i pensar – ara si que m’agradaria llegir el llibre – volia entendre com habia sorgit tot plegat.

Així que per Sant Jordi ja tenia una idea, que al final van ser dues, INTOCABLE per mi, i M’HAS CANVIAT LA VIDA, el llibre de l’ABDEL, el cuidador original, per l’Eugenia.

La lectura dels dos llibres, fàcil i ràpida, et descobreix el costat més dur i trist de la historia, la cruesa i patiment del PHILLIPE (ell té l’accident amb la seva dona amb un càncer molt desenvolupat i ja en temps de descompte). No només ha d’aguantar la seva incapacitat sinó que a més ha de suportar la càrrega de veure la seva dona que s’apaga i ell sense poder aportar el que voldria. El primer llibre es doncs un homenatge a la BEATRICE.

El llibre de l’ABDEL es la seva historia, fora de tots els límits (almenys els que m’he mogut jo tota la vida), es una historia de supervivència, de tirar endavant, sense horitzons, una vida que canvia en el moment que es troba en el seu camí (de manera totalment involuntària) el POZZO DI BORGO.

Son al cap i a la fi, dos llibres complementaris de la pel·lícula, dos llibres que t’ajuden a contextualitzar la peli a entendre millor els personatges i la seva història.

Conclusió val la pena la visió i la lectura de peli i llibres. Us ho recomano.