Escalada

Un any després de la super escalada al Dent d'Orlu el dissabte tornem a sortir. El Néstor i jo estem com si fossim dos adolescents, emocionats fins a les orelles. Ja us comentaré...

Per anar fent boca i per obrir el mes més muntanyenc (cal recordar que a partir del 16 tenim Festival de cinema de muntanya de Torelló) de l'any el dijous tenim conferencia dels germans Pou i Hervé Barmasse al Palau de la Música. Hi tornarem a ser el Néstor, el Josep i jo. Quina disfrutada!!!

Fins aviat... pit i amunt!!!

Energia

Ja està. Ja ha passat l’atapeït mes d’octubre (dos ponts, l’aniversari del Jan, el començament de les extraescolars,…) i encarem el final de l’any. I no us penseu, no ens quedem quiets, amb l’horitzó del Nadal traient el nas ara toca un mes ple de sortides, santa Eugenia, Torelló,… Vaja que quan sembla que pots agafar una mica d’aire i descansar una mica ja hi tornem a ser. I jo viatjant amunt i avall i els nens més moguts cada dia que passa. Es el que té anar-se fent grans.

I cada dia gaudint de les converses, de les seves sortides, de les idees i gestos,... L’Aleix podria tenir un bloc apart, es absolutament genial.

I els grans... conversa d’ahir:

-          (papà) vosaltres creieu que us renyem molt? (el moment de la dutxa va ser especialment mogudet!!!)

-          (els dos alhora) siiiiii

-          (papà) i la segona pregunta, creieu que us renyem amb raó?

-          (els dos alhora, somrient) si

I tots més tranquils i més alegres a sopar!!! I abans d’anar al llit sessió de superabraçades i petonets per a tothom (per agafar energia).

Que com us deia abans escasseja i es molt necessària per anar agafant forces pel súper calendari que encara tenim per davant.

La Mainada

Perquè us feu una idea entre els 3 de casa hem conegut 6 guarderies:

• Jan: El cau del conillet vermell + Mickey Mouse + El Pomer
• Queralt: El Pomer + La Mainada
• Aleix: Alba + Cavall Fort + La Mainada

Sense cap mena de dubte la guarderia en la que ens hem sentit més ben tractats, més ben acollits, més ben acompanyats, a on hem vist que els nens (Queralt + Aleix) eren més feliços, a on descobrien més coses, tenien més experiències, etc. es sense cap mena de dubte La Mainada.

Tenim tants bons records, tantes fotos, tants vídeos  tanta proximitat, tantes anectdotes. D'aquí han sortit l'Eva (la profe de la Queralt), la Marta (i l'esbart i els seus canguros) i l'Antonia i l'Anna i la resta de professores totes super professionals i encantadores.

Sempre quedarà en els nostres millors records i en els dels nens (tot i que segurament no ho recordaran del tot)

Karate o el valor de l'amistat

El Jan enguany fa Karate com a extraescolar. Son 2 tardes a la setmana, una hora cada dia. L'extraescolar la fa amb el Club de Karate de Sant Cugat, i les sessions es fan al poliesportiu de la Rambla del Celler.

I perquè Karate? Doncs com altres coses i situacions que vivim a casa, una mica per casualitat. El Jan no és dels que té una afició o una il·lusió molt clara. A ell li agrada estar a casa, amb l'Eugènia. Jugar a la wii, a la nintendo i ultimament al club penguin a l'ordinador.

Tot i això nosaltres pensem que ha de fer alguna cosa. A vegades per excés de protecció (no l'apuntem a futbol per si no acaba d'estar segur d'ell mateix) o perquè ell no vol alguna cosa (no li agrada el contacte, això descarta molts esports d'equip) o perquè no veiem que li motivi segons que (manualitats o música per dir un parell).

Doncs tenint en compte tot plegat a finals del curs passat vam anar a veure el Judo del CAR i ens va agradar a tots (inclús també a la Queralt!!!), tot pintava judo, fins que a principis d'aquest curs, tot xerrant amb la Judit i el Manel ens van comentar que l'Albert faria Karate.

Volien potenciar la concentració, el respecte, l'agilitat,... i ens van parlar molt bé del CKSC. I nosaltres vam fer un cop de cap, faria karate. En primer lloc perque del que es tracta (al nostre entendre) es que el Jan gaudeixi, s'ho passi bé, i compartir aquesta activitat amb el seu  millor amic es un primer pas per assolir tot això.

Ara ja portem un mes ben bo i estem encantats. Van contents, estan super simpàtics amb el karategi (el mono de karate), s'ho prenen amb serio, estan concentrats, fan bé els exercicis,... i fan créixer cada dia més la seva amistat, tenen un bon rotllo que es espectacular. Fa goig de veure.

A més a mi em permet compaginar amb la piscina i el gimnàs que esta al mateix edifici, però això en qualsevol cas es el de menys.

Esplai

Tornant de vacances i coincidint amb les setmanes de decisió en quant a extraescolars del Jan i la Queralt (per cert un encert en els dos casos – Karate el Jan i música la Queralt – ja en parlarem en un altre ocasió), l’Eugènia i jo li donàvem voltes a apuntar-los a algun esplai.

Valdrà la pena? Cal omplir més l’agenda d’activitats? Ens limitarà molt? Els hi farà il·lusió? Que fan els seus amics? A on els apuntem (a St. Cugat coneixem tres esplais diferents)?

La veritat es que entre que el final de l’estiu i el començament de l’escola es una època estressant, entre que ens va agafar amb la incorporació de l’Aleix a la Mainada (un altre post que hauré d’escriure per cert!!!), i entre que tots anem molt i molt atabalats i cansats, no vam tenir temps de decidir-nos per cap.

Fins que un dia. Sortint del poliesportiu de la Rbla. del Celler vam passar (aquell dia anava jo amb els tres per fer temps i per agafar idees a la zona esportiva per les extraescolars del Jan) per davant del Club Muntanyenc i vaig veure que era el darrer dia per apuntar-se a l’Esplai Sarau del Club. Quasi per inèrcia vam entrar els quatre i vam pujar al segon pis per informar-nos. Total, que les places estaven cobertes i quedaven els dos en llista d’espera. Doncs apunta’ls i si al final poden entrar ja ens ho plantejarem vaig dir.

Al cap d’una setmana ens van confirmar que la Queralt tenia lloc, i als dos dies que el Jan també. Cop de cap, xerrada ràpida aquell vespre i cap a dins. Que ho provin? Ho provem tots, a veure si no ens obliga, a veure si s’ho passen bé, etc.

Al cap d’uns dies vaig anar a les reunions informatives. Ai deu meu vaig pensar al veure 4 nois i noies jovenets (mot jovenets) davant d’uns pares (molt comprensius val a dir). Al final jo també he estat monitor i jo també he fet una reunió amb pares amb tot just 20 anys (si els tenia), que carai, el lloc es maco, la institució es xula, i els monitors semblen bons nanos, endavant.

Bé doncs el diumenge va arribar el dia de la primera trobada. Una matinal que li diuen.

Us poso en situació. 9 menys quart el Jan al sofà “jo no vull anar” i 9 i deu la Queralt plorant perquè no volia entrar. Al menys, les coses com sigui, els dos van fer el cor fort i tant el monitor del Jan (el Pablo) com la monitora de la Queralt (la Berta) els van acompanyar amb carinyo cap al grup.

El matí va transcórrer a casa amb tranquil·litat, tota la tranquil·litat que ens deixa l’Aleix, mentre fèiem canvi d’armaris, ordenàvem la casa (a la tarda van venir a fer cafè i jugar a la wii (un altre post pendent!!!) els Corral i els Turón). A la 13 i quart baixem cap al Club.

Resultat: Jan “papà, la veritat es que m’ho he passat bé”, rient, encantat, content, un èxit. I la Queralt “m’ho he passat molt bé”, mentre explicava a l’Eugènia tots els jocs que havien fet durant el matí. Un èxit total. Quina il·lusió. Per ells, per nosaltres, pel que suposarà si segueixen així en quant a grup, en quant  a aventures, en quant a colònies, en quant a experiències, en quant a temps pels papàs,...

Així que per celebrar-ho McDonald’s i 5 sobres a cadascú. Fantàstic!!!

Casa la Miki i l’Ori

La casa de la Miki i l’Ori es fantàstica. Segur que en podeu trobar de més grans, i de més luxoses, i inclús més ben situades (això ho dubto), però no en trobareu cap de més acollidora. Son la Miki i l’Ori el que fan casa seva el millor lloc per deixar-se caure. La generositat de la Miki amb els àpats (aquesta vegada va fer sopa per tota la comarca), la forma com ens mima a tots (començant per mi, el primer, amb la fideuà), la tranquil·litat i el temps que passa lleuger, suaument, com si es tractés d’un llibre, d’una pel·lícula, amb tota mena de detalls, de moments. Com diu el Xapa “jo el que vull es això, quedar-me aquí, gaudir perpètuament d’aquest entorn, moment i companyia”, potser no ho va dir exactament així, amb aquestes paraules però era més o menys això, no xapa?

Lascuarre

Lascuarre ve mereix unes quantes entrades al bloc.

Arribar a Lascuarre es sinònim de relax, de tranquil·litat, d’assaborir les petites coses, de llibertat,... com a mínim per nosaltres que hi anem de visita, que hi anem molt de tant en quan i que sobretot quan hi anem ens estem acollits a casa la Miki i l’Ori que ens cuiden com a reis.

El poble permet entrar i sortir sense pensar en cotxes, en trànsit, en... en el que penses a qualsevol ciutat. El millor de tot plegat es que a casa la Miki tampoc no cal sortir. Estar-se jugant pel jardí, per entre els ametllers i cirerers, entre els pomers i els ceps, llegint el diari al salonet de la terrassa o prenent alguna cosa a peu d’escala.

Es agradable sortir a donar un volt i pujar a la pista, entrar al cementiri, arribar-se fins la piscina, donar un passeig pels carrers fins a Casa Pauleta, observar la posta de sol des de la plaça de l’església i entrar al bar a fer una cerveseta, unes patates i xerrar amb la gent del poble.

L’Aleix aquest any estava entretingudíssim veient com els nens del poble “jugaven” amb el billar (no jugaven a billar sinó amb el billar!!!), i el Jan i la Queralt als dos ordinadors que han instal·lat al bar. El Jan ensenyant club Penguin al Xapa i la Queralt amb la Nàstia jugant a coses de princeses.

I si dona temps sortim a fer una volta pels voltants, ens arribem al riu, o a veure els porquets del Ramonet o a badar pels camps...

Us adjunto unes fotos per començar. Gaudiu-les!!!