Que m’emporto de Benasque enguany? Un grapat de coses.
Algunes que ja son un clàssic però que no per reiteratives cal oblidar:
· Per començar l’habitació de l’hotel, aquest any em pogut gaudir de la dúplex. Es una habitació fantàstica, súper acollidora amb dos pisos comunicats per una llarga escala de fusta. Els nens han dormit a dalt, encantats i nosaltres i l’Aleix al pis de sota, ens ha faltat una tele al nostre nivell però en qualsevol cas tampoc l’haguéssim vist gaire ja que al vespre ràpidament hem tancat la llum per descansar.
· El menjador segueix sent molt agradable i la taula (que ja sembla nostre, sempre ens seiem al mateix lloc) molt còmode. El menú esta molt bé i a més es molt abundant. Ídem per l’esmorzar.
· Ha estat una llàstima que l’spa estigues tancat. Tenia ganes de passar una estona relaxant-me .
· A Benasque també es una tradició donar una volta per Barrabés (quina pasada de material, de disseny, etc.) i també comença a ser obligat berenar en una cafeteria pastisseria del centre del poble. Es el típic lloc que a mitja tarda quan el sol ja baixa i comença a fer fred convida a entrar i prendre alguna pasta, una coca cola o un suís (com el del Carles).
· I és obligat i mereix un capítol a part el final del cap de setmana a Lascuarre (en parlaré més endavant)
Cal destacar l’excursió que vam fer el dissabte a un salt d’aigua a peu de l’antic balneari. Va ser una excursió senzilla, d’una horeta aproximadament, en que a través d’un bosc preciós es remunta la vall per arribar a peu d’una cascada molt maca i molt generosa. Els nens van sortir disparats i no els vam veure en tota la pujada, a darrera ens vam quedar mami, Gerard, Patri, Xapa, Aleix i jo, va ser una disfrutada veure com l’Aleix va caminar tota l’estona, estava contentíssim cantant, buscant bolets, escoltant els ocells, mirant flors,... Quan vam arribar a peu de la cascada (et pots acostar en unes passarel·les) l’Aleix va flipar, estava immòbil mirant l’aigua, escoltant el soroll, no el podia treure d’allà, es més el vaig haver d’agafar a coll enmig de plors dient que ell volia veure més la cascada, estava moníssim. La tornada va ser un pel més cansada, l’Aleix va dir que ja n’havia tingut prou de caminar així que vam fer un pilar de 2 i cap avall, al final vam arribar al cotxe el Jan, la Nàstia, la Queralt i nosaltres dos, els nens estaven contents, anaven xerrant, explicant-se coses seves,... molt divertit.
I com a activitat estrella. El que per mi ha estat més maco. El divendres enmig d’un dia de tardor, amb núvols trencats, un cel net, una temperatura cap avall,... vam pujar a dinar tots, si, tots, a la Renclusa. Quin regal veure la Queralt tirar la primera els 45 minuts de pujada. Que cansat però reconfortant carregar l’Aleix a les espatlles (mitja part el Gerard, mitja part Jo) perquè al arribar a dalt trobés uns gatets, uns burros i uns gossos i flipès en colors amb tot plegat. Que maco veure tota la família allà dalt a un lloc tan meravellós i dinar al refugi, amb dinar de refugi, sopa ben calenta, botifarres i cansalada amb puré de patates (estava boníssim), una amanida, poma i cafès. Que bé seguir amunt fins al llac de Paderna, tots menys els petits i l’Eugènia que es va quedar vigilant, i veure com el Jan i la Nàstia fan créixer encara més la seva complicitat. I poder arribar als cotxes i pensar quin dia tan ben aprofitat.
I un petit detall que també et fa dibuixar un somriure als llavis i sentir-te una mica millor... Com cada any intentem sortir just havent dinat els nens per aprofitar i que l’Aleix faci la migdiada la primera meitat del camí i així no es fa tant pesat. Enguany vam arribar a l’hotel a les 19 aproximadament, ens vam instal·lar i vam baixar al bar a esperar a tothom (que van arribar al voltant de les 22). Veure l’emoció i els crits d’alegria de l’Aleix quan va veure el cotxe de la Nana i la Martina i més tard el de la iaia i el babi Carlos no té preu. Estava tant content que no parava de donar petons, abraçades i córrer amunt i avall. Molt divertit tot plegat.
