Ens vam llevar a quarts de 7, el cel mig cobert, núvols d’hivern, grisos, com de plom, tapaven les puntes més altes de la Cerdanya. Però també hi havia força traces de sol, cel clar i llum del matí, d’aquella que escalfa sols veure-la.
A les 7 ja érem en camí. Tot pintava bé. Arribem a Ax i seguim amunt, avui es el dia. Jo que patia pel fred el matí tampoc no era excessivament gèlid.
Aparquem el cotxe, ens equipem, ens abriguem una mica per començar a caminar (als 10 minuts ens hauríem de desabrigar), agafem una mica de menjar per omplir si arriba la gana i amunt. Son les 8 i el cel sembla que s’aclareix definitivament.
L’aproximació a mi se’m fa pesada. Es un camí de muntanya espectacular que puja serpentejant entre un bosc tardorenc ja despullat, de la quantitat de fulles que hi havia no es podia veure el camí. Tant el Nestor com jo anem a roda del Xavi (el nostre guia).
Son les 9, arribem al coll, ara cal baixar uns metres per anar a buscar la paret. Son 5 minuts de descans.
Ja hi som. A peu de via. A primera vista sembla menys dreta del que preveiem (ja ens ho havia comentat el Xavi) però inclús més llarga (des de sota no es pot percebre del tot bé).
Ens equipem i amunt. Jo corda verda, el Nestor corda taronja. La via no es de potencia física, inclús hi ha trams que les mans son sobreres. La roca es molt adherent i treballar bé el tema peus i equilibri es fonamental.
Fem un primer tram i... fantàstic. I un segon. I un tercer... Una disfrutada. Tirem algunes fotos. Ens anem intercanviant amb el Nestor qui puja primer, qui segon, qui assegura, qui descansa.
El que més em sorpren es el silenci. No bufa el vent. La boira s'acosta, salta el coll, embolcalla la paret, torna a marxar. És un moment màgic.
Hi ha un parell de passos més exposats, en un tram molt amunt (al 7e llarg), hi ha un petit sostret del que en surto estirat per dalt pel Xavi, el Nestor s’ajuda en un altre pas de la corda. Però que carai hem vingut a gaudir de la via, a sortir-ne per dalt, i de ben segur les coses estan sortint de pel·lícula.
Ja queda poc, només dos llargs i comença a ploure, cau una pluja fina. El Xavi ens arenga, “vinga fem via que si això va a més passarem un parell de llargs finals complicats”. La pluja cedeix i ens deixa arribar al cim sense problemes.
Quan hi arribem ens rep el sol, sense vent (no n’ha fet en cap moment), la vista es magnífica. Ho hem aconseguit. 3 objectius assolits: gaudir, tornar i fer cim.
Ara toca la baixada. El primer tram es molt dret, molt enfangat i una mica perillós. Anem alerta i pel cansament acumulat rellisquem un parell de vegades. Tornem a ser al coll. Desfem el camí dins del bosc i arribem al cotxe. Estem baldats.
Ha estat la primera via llarga pirinenca. Era un objectiu, un somni que tenia de fa temps i ja està complert. Soc feliç. Ara toca tornar a somiar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada